La neu cau volva a volva sobre el cementiri, sepultant la teva tomba sota un mar blanc. Irònicament sembla una imatge massa pura, tenint en compte els secrets foscos que jeuen entre les pedres: gent que va marxar massa aviat o massa tard, per unes causes o unes altres.
El teu nom rellueix en el nínxol familiar, prova
de que ets l’última addició. Les lletres daurades són la prova que ja no hi
ets. “Carme Sobirats. 21/12/1943 – 14/10/2022”, juntament a una foto teva
somrient d’un dels teus últims bons dies. Als peus de la tomba em somriu un ram
de flors de colors hipnotitzants que fan que se m’encongeixi una mica al cor; t’encantaven
les plantes.
Els nínxols dels costats pertanyen a
desconeguts, tot i que segur que te n’haguessis fet amiga en un tres i no res
si se t’hagués concedit l’oportunitat. Espero que almenys siguin bons companys
d’eternitat. Em resulta curiós que en Pere, a la teva esquerra, no tingui flors
ni cap tipus d’ofrena familiar als peus, i que en Francisco, a la teva
esquerra, només tingui flors seques, com si la seva mort hagués sigut una
tristor momentània que la seva família va deixar enrere per no tornar a
revisitar mai més.
Els ocells canten des dels xipresos del
cementiri del poble on vas néixer i créixer, i l’olor de camp i de fems tant
característica em provoca una dolça nostàlgia per primer cop, però segur que no
per últim.
No hay comentarios:
Publicar un comentario