Un dels debats més candents que ha originat la evolució científica dels últims anys ha sigut el de l’eutanàsia. Mentre uns ho consideren la possibilitat que gent gran o amb malalties avançades puguin tenir una mort digna lliure de patiment, altres merament ho veuen com un assassinat que no té justificació possible.
Tot i que els dos arguments tenen pes i part
de raó per si mateixos, el que està a favor compta amb un element que l’altre
no: merament vol oferir una possibilitat a la gent que la vulgui triar, però en
cap moment està obligant a la persona que no la vol a sotmetre’s a una
eutanàsia. A més a més, amb casos com el d’Ángel Hernández, l’home que va
ajudar a morir a la seva esposa, ha quedat clar que qui vulgui optar per
aquesta via ho farà legalment o no. Similar situació passa amb altres debats
com el de l’avortament. Per si no fos poc, no sembla pas descabellat el
concepte que tothom pugui decidir sobre el seu propi cos.
D’altra banda, sorgeixen contra-arguments com
en el cas que si un membre dels serveis mèdics es veu obligat per llei a
administrar-ho, tot plegat podria anar en contra dels seus principis i fer que
tingués un càrrec de consciència després. També s’ha sentit parlar de “suïcidi
encobert”, un concepte alarmant en una societat que demonitza tant els suïcidis
tot i oferir estratègies pèssimes de prevenció. És de nou irònic que la falta
d’eutanàsia és una causa rellevant dels percentatges de suïcidi en gent
d’avançada edat.
Un cop dit això, espero que no càpiga dubte
que la legalització de l’eutanàsia, potser limitada a certes circumstàncies
específiques al principi, no és només una nova llei que calia fa molt de temps
que s’instaurés, sinó que també hauria de ser un dret humà: crec que poder
morir dignament quan vulguem sense patiment és un regal que la ciència deu a la
cada vegada més fràgil condició humana.
